Categoria: Opinió

Després de dècades exigint a l’administració que l’edifici de l’antiga escola “Miguel Hernández” es convertís en equipaments públics, amb multitud d’iniciatives populars mobilitzadores amb aquest únic objectiu, finalment sembla que l’ajuntament s’ha compromès a tenir-hi enllestit el centre de dia per la gent gran tant de temps demandat. Ens felicitem, doncs, però la lluita continuarà fins el final. La nostra companya Teresa ens explica millor tot el context històric de la problemàtica i la seva situació actual en aquest vídeo.

En aquesta pàgina anirem afegint els enllaços als fils de Twitter que generem segons l’actualitat en vagi obligant i que, sense arribar a tenir la categoria d’article, tinguin un cert contingut didàctic que considerem que poden tenir un interès al llarg del temps. D’aquesta manera els podrem tenir ben ubicats en un lloc centralitzat i més fàcil de trobar

• Sobre l’estafa de la FP Dual

• Sobre la importància del software lliure

• Sobre la inacció del Govern en el foment de l’ús del català

Abans, quan els partits polítics volien guanyar l’alcaldia, havien de presentar projectes socials i urbanístics creïbles per a les veïnes i veïns de la ciutat. Des de fa força temps, però, els projectes dels partits majoritaris no són més que plagis de victòries electorals de candidats d’altres latituds. Malauradament, el programa guanyador d’aquestes candidates s’ha basat en l’odi a l’estranger, en les promeses d’una lluita demagògica contra la delinqüència i en netejar els carrers amb aigua. L’única iniciativa que es repeteix, una vegada i una altra, per part de l’alcaldia són les desenes de detencions i la de ruixar amb potents mànegues d’aigua els carrers de la ciutat.

Paral·lelament, els governants municipals volen presentar Santa Coloma, a l’exterior, com una ciutat “guai” que no pateix pobresa ni desigualtats. No obstant, els que apreciem una altra realitat de ciutat (desnonaments diaris de famílies que no poden pagar hipoteca o els alts lloguers, persones dormint al carrer, alt índex d’atur, tancament de centenars de petits comerços, manca d’habitatges assequibles per als joves….) creiem que tota aquesta propaganda invasora oficial de “mostrar com som de feliços”, porta al desconcert i al pessimisme generalitzat entre aquestes generacions que el seu dia van donar fama de ciutat inconformista. Santa Coloma, avui, sembla haver perdut el seu orgull de ciutat combativa i rebel.

Tota aquesta propaganda mediàtica del govern municipal, des de tots els seus cantons, el que fa, en definitiva, és amagar les perspectives de millora per part de la ciutadania. I comporta molta indiferència, passotisme i pessimisme per tot el que passa a Santa Coloma. No obstant, per insuflar un núvol d’esperança, convé separar la ciutat dels qui la governen. Perquè la ciutat encara té algunes oportunitats que s’han obviat aquests darrers anys:

• Destinar diners suficients per ajudar les famílies dels danys col·laterals Covi-19
• Una política renovada als barris
• Un pla urbanístic de reactivació i millora del barri antic.
• Finalització del projecte pendent d’aquest gran parc verd i Frondós de Can Zam.
• Tenir una política valenta d’adequar i esponjar els barris del Fons i el Raval.
• Una millor gestió dels pisos buits, que possibiliti uns lloguers assequibles per als joves i la resta de famílies.
• Transparència en la destinació dels recursos econòmics arribats de la Unió Europea per pal·liar l’atur.

En definitiva, cal recuperar Santa Coloma d’aquesta visió de decadència apocalíptica, interessada, de manca de neteja i de seguretat ciutadana. I, per aconseguir-ho, cal que la ciutadania participi a través de l’aportació d’idees noves, que puguin il·lusionar. Santa Coloma necessita sortir del cercle tancat dels governants. I perquè això passi s’ha de crear un lideratge de cooperació i de creativitat amb les veïnes i les entitats. Les coses a la nostra ciutat poden ser viables i més fàcils, però això serà possible quan Santa Coloma deixi ser d’ells.

Fermín Chueco

“Els cercles imperialistes intenten descarregar tot el pes de la crisi sobre les esquenes dels treballadors. Per això, necessiten el feixisme“

Georgi Dimitrov

Cada cop que les enquestes d’opinió fan públic que Vox, i la ultradreta europea, tenen més suport electoral, molts demòcrates es fan la mateixa pregunta: ¿per què les persones, sabent la barbàrie genocida hitleriana, poden avui donar-los el seu vot a uns partits que, filosòficament, es nodreixen dels principis nazis i feixistes?

La resposta fàcil a aquesta pregunta és que els partits socialdemòcrates i de l’esquerra reformista no han sabut gestionar els drets i les llibertats aconseguits després de la segona guerra mundial, quan va ser derrotat el feixisme i les forces oligarques capitalistes que li van donar suport.

Molts drets democràtics i socials que es van anar aconseguint fins a la dècada dels anys vuitanta del segle passat s’han anat perdent o diluint i, com a conseqüència, s’ha produït una gran reculada social que està perjudicant les classes treballadores i classes mitjanes. La submissió dels partits socialdemòcrates, i els seus sindicats claudicants, a les directrius dominants del capitalisme salvatge ha deixat una situació de desemparament de les treballadores i les classes populars.

Aquesta circumstància ha estat aprofitada pels neofeixistes, els mateixos que al seu dia van fer pujar Hitler i Franco al poder, per culpabilitzar els socialdemòcrates i l’esquerra en general, de les contínues crisis econòmiques. Com a conseqüència d’aquesta propaganda reaccionària, les treballadores i treballadors amb menys consciència de classe han caigut al parany del llenguatge demagògic populista de la ultradreta feixistoide de tot Europa, representada a l’Estat espanyol per Vox i els sectors més ultres del PP.

El feixisme va ser derrotat a Europa. L’assassinat i la mort de milions de persones requeria la seva desaparició definitiva. També va quedar clar que la utilització del feixisme per part dels grans capitalistes, per no perdre els beneficis en època de crisi, només va portar mort i destrucció. Però la història es torna a repetir: els grans grups financers mundials, davant les contínues crisis econòmiques provocades per la seva avarícia, volen mantenir el seu lladrecini a costa de les classes populars. I per aconseguir-ho creen superpoders i partits neofeixistes per obstruir totes les mesures socioeconòmiques que afavoreixin el món del treball, a base de globalitzar l’economia i deslocalitzar les empreses.

El feixisme ja va demostrar les seves intencions en tota la seva història: dictadura, repressió, mort i explotació. Les classes populars ja saben el que han de fer amb ell: aturar-los els peus i enterrar-los al mar.

Fermín Chueco

Arrel d’aquesta notícia, des de la vila “bressol de la immersió” i després de la mani de rigor de dissabte passat, aprofitem per preguntar al govern de la Generalitat, al Departament d’Educació i al conseller Josep G. Cambray…

… i ara què?

1.- Deixaran amb el cul a l’aire a aquestes escoles com han fet amb l’Escola Turó del Drac de Canet?

2.- Vetllaran realment per a què s’apliqui la immersió arreu del país? Controlaran que realment l’alumnat que acabi la ESO tingui realment el nivell C de la llengua, com està demostrat que ara no passa?

I ja que estem…

3.-Deixarà l’escola de ser l’únic espai on el català amb prou feines competeix amb el castellà i s’hi posaran de veritat en altres aspectes vitals pel futur de llengua entre el jovent com és l’audiovisual i l’oferta d’oci?

Perquè aquí sí que es poden fer moltes coses ja sabudes per tothom, com ara apostar per un nou 3XL, no deixar més barra lliure al castellà a TV3, no resignar-se a un 5% (15% a repartir) de quota NOMÉS per plataformes amb seu Espanya o simplement aplicar la llei del cinema existent.

Per no parlar d’altres temes que ja desborden aquesta qüestió, com és per exemple aplicar la llei de retolació existent, exigir als empleats de la Generalitat que parlin en català si més no de cara al públic o simplement redactar en català la documentació dirigida als usuaris del Dept. de Salut, etc, etc.

Només volem que això de què “el català no es toca” vagi de veritat. Res més

Aquest 25-N, i tots els dies de l’any, alcem la veu per un futur sense por, sense violència i ple de dones lliures. Podeu veure el nostre crit aquí:

A continuació teniu la transcripció del missatge per escrit…:

Cada 25 de novembre se’ns emplaça a callar-nos un minut. Recordem callades, tristes i neguitoses les pèrdues, les violències i atacs. Cada 25 de novembre ens trobem en places, parcs i manifestacions per acabar amb les violències masclistes.

Aquest 25 de novembre alcem la veu. Alcem la veu perquè estem fartes de rebre escridassades, xiulades i mirades pel carrer. Perquè volem viure sense la por de si podrem tornar soles i sanes a casa. Volem deixar de preguntar-nos amb por si hem arribat bé a casa.

El 25 de novembre ha d’esdevenir un crit de guerra contra el patriarcat i els seus atacs masclistes. No estem disposades a callar! Prou tots i cadascun dels micromasclismes que patim al carrer, a l’escola, als jutjats, discoteques i allà on anem.

Volem cridar i escoltar-nos. Cal sororitat entre nosaltres i calen espais i llocs segurs on no sentir-nos violentades.Per això aquest 9 de desembre us convidem a un debat a la Fàbrica de Capfoguer a les 19h per trobar-nos i compartir tots aquests sentiments

…i, per si les voleu consultar, un llistat de propostes de polítiques feministes concretes de la CUP, aquí

Tenim el plaer d’anunciar-vos l’estrena del nostre nou canal de Youtube!!

I quina millor manera de fer-ho que amb un vídeo del nostre company Enrique explicant en menys d’un minut per què el bo jove d’ajut a l’habitatge anunciat pel Gobierno és un nyap. El podeu veure directament aquí:

A continuació teniu la transcripció del missatge per escrit:

El Gobierno més progressista de la història vol engegar un “bo jove a l’habitatge”: un ajut de 250€ mensuals a la jovent d’entre 18 i 35 anys.

Recordem, però, que l’Estat espanyol és a la cua d’Europa en edat mitjana d’emancipació: no és fins als 29 de mitjana que ens emancipem.

Un cop més veiem que això no és més que propaganda socialista perquè la realitat de la classe treballadora i, en especial de la jovent, està molt allunyada d’aquesta proposta: la taxa d’atur en menors de 25 anys ronda el 40%; en molts casos hem de patir feines precàries, sense contracte laboral, pràctiques no remunerades i preus de lloguer abusius.

A més, els preus a les grans ciutats com Barcelona, o la nostra, Gramenet, tot i la limitació del Govern, no han patit més que minses baixades o un estancament: els preus mitjans a Barcelona que superen els 900€ i a la nostra ciutat gairebé arriben als 800€ són inassumibles amb les condicions precàries de treball de la jovent.

D’altra banda, i això és evident, aquest ajut de 250€ només servirà per engruixar les butxaques d’arrendataris i grans tenidors.

L’única alternativa és la limitació dels lloguers, un parc d’habitatge públic i deixar de comercialitzar amb el dret de l’habitatge.

Hi havia una vegada un país anomenat Espanya que va ser envaït per les tropes de França. Hi havia una vegada un país anomenat l’Afganistan que va ser envaït per les tropes dels EUA

Les tropes franceses deien dur a Espanya els valors liberals de la Revolució Francesa basats en els drets de l’home i del ciutadà. Les tropes dels EUA deien dur a l’Afganistan la democràcia i la defensa dels drets humans fonamentals.

Les tropes franceses van col·locar en el govern d’Espanya a un nou rei, José Bonaparte. Les tropes americanes van col·locar en el poder de l’Afganistan al seu home de confiança, Hamid Karzai.

Durant l’ocupació, empresaris francesos es van enriquir amb el subministrament de material i béns a les seves tropes. Durant l’ocupació de l’Afganistan, empreses dels EUA es van enriquir amb l’excusa de la reconstrucció de país.

A Espanya, van ser molts els que es van llançar a combatre contra els invasors de la pàtria. A l’Afganistan van ser molts els que es van llançar a combatre l’invasor de la pàtria.

A Espanya molts combatents van ser dirigits per sacerdots catòlics que consideraven el liberalisme francès com a matèria de dimoni. A l’Afganistan els combatents van ser dirigits per estudiants islàmics que consideraven els valors dels EUA com a cosa de dimoni.

A Espanya va existir una minoria que va col·laborar amb els invasors, van ser els afrancesats. A l’Afganistan hi va haver milers de ciutadans que van col·laborar amb l’invasor en nom de la democràcia.

A Espanya van guanyar els catòlics i van aconseguir expulsar els invasors. A l’Afganistan van guanyar els radicals islàmics (taliban) i van aconseguir expulsar els invasors.

A Espanya els col·laboradors amb l’invasor (afrancesats) van haver de marxar del seu país ja que els vencedors els perseguien, empresonaven i executaven. A l’Afganistan, els col·laboradors de l’invasor marxaven del seu país ja serien perseguits pels vencedors per ser detinguts, empresonats o executats.

A Espanya, el nou govern dels borbons va abolir les lleis liberals que sota la influència francesa s’havien elaborat i va imposar un règim ultramuntà i clerical on actuava de nou la Inquisició. A l’Afganistan els talibans van reimposar la xaria i una interpretació medieval de la llei islàmica que atemptava contra els drets i llibertats de les persones.

A Espanya, a aquells que van aconseguir expulsar els invasors se’ls crida patriotes i són enaltits en nom de la independència d’Espanya. A l’Afganistan, els taliban són tractats en occident com a criminals que estan conduint al seu país al desastre i enfonsant en la misèria.

Sembla que els vencedors, en ambdós casos, eren gent molt semblant … o no? Lliçons et dóna la vi …, la història.

Juanjo Gallardo

(traduït del bloc Cronista de Gramenet)

L’Antonio Jiménez ens ha deixat acompanyat de la seva inseparable gorra de Lenin. Ell mai m’ho va confessar però estic segur que va adoptar la gorra de Lenin perquè pel líder rus hagués donat la vida, si hagués estat necessari.

L’Antonio va néixer fa setanta anys al poble sevillà de la Rinconada. La localitat es troba en el marge esquerre del riu Guadalquivir. El seu topònim prové del racó que forma aquí aquest riu. Al llarg del terme municipal es troben diversos nuclis de població corresponents a concentracions rurals, a més dels perfectament consolidats de la Rinconada-poble i San José de la Rinconada (barri). Aquests són: El Gordillo, La Jarilla, Tarazona, Tarazonilla, Los Abetos, El Castellón, Los Labrados, Casavacas i El Toril. En total té una població de 39.000 habitants.

L’Antonio, com centenars de milers d’andalusos, es va veure forçat a emigrar a terres catalanes, era la seva primera lluita: vèncer la fam i la misèria que imposaven els terratinents i els franquistes que governaven al seu poble.

Els seus inicis laborals a Catalunya no van ser gens fàcils, els escassos estudis primaris que tenia només li obrien portes a la construcció o de peó de fàbrica. Però la rebel·lia, les ànsies de justícia i de llibertat que l’Antonio portava dins seu va recompensar amb escreix aquesta falta de títols acadèmics.

Vaig conèixer l’Antonio a la dècada dels setanta, darrere de les tàpies del vetust i desaparegut camp de futbol de la Grama. Allà hi fèiem assemblees clandestines els obrers de la construcció i del metall, preparant vagues i jornades de lluita. L’Antonio Jiménez era de poca alçada, però la seva inconfusible veu, amb accent sevillà, es feia sentir entre la desena d’assembleistes. Després vam coincidir en l’organització de CCOO locals. I malgrat les diferències polítiques que ens separaven -ell era del PSUC i jo del MCC- ell sempre tenia paraules boniques perquè no es trenqués la unitat i l’amistat.

L’Antonio, igual que molts joves d’aquella dècada dels setanta, també va patir el desencantament del fracàs del règim del 78. I si bé és cert que mai no va tirar la tovallola en les diferents lluites, moltes vegades es queixava de la traïció dels dirigents i de les múltiples divisions que va sofrir el PSUC.

El meu records últims d’Antonio Jiménez són les desenes de vegades que hem coincidit els dilluns al sol, a la Plaça de la Vila, en les Assemblees de pensionistes dels dilluns. També al Metro, anant cap a les grans manifestacions del Procés català, i això malgrat el seu estat de salut feble.

L’Antonio ha marxat massa aviat, però que no hi hagi cap mena de dubte que la seva entrega a l’emancipació de la classe treballadora va ser immensa i incomparable.

Salut camarada, ves-te’n tranquil que la lluita continua.

• 

•