El desencís polític, anímic i social, s’ha instal·lat a la ciutadania: la militància anticapitalista i antifeixista, els moviments ecològics sincers, estan en un reflux negatiu.
Aquesta situació no és nova: en els darrers anys del segle XX el desencís, provocat per l’esquerra oficial, va portar que moltes i molts activistes socials, persones compromeses en la lluita social de forma totalment altruista, llancessin la tovallola. La conseqüència d’aquell desencís va ser que els detentors del poder, ja fossin de l’esquerra oficial o de la dreta “pepera”, campessin a plaer i arribés una corrupció mai vista en el període democràtic.
Aquesta nova situació actual de desencís i allunyament de les veïnes amb els partits governants arriba com a conseqüència que els partits parlamentaris, des del PSOE fins als Comuns, no cessen de pactar reformes socials que deixen les mans lliures al capitalisme oligàrquic perquè a poc a poc anem perdent els drets conquerits. I el que és terrorífic: el desencís no només està desmobilitzant els sectors més combatius de la societat sinó que ha portat el naixement i el creixement de la ultradreta feixista, votada per molts joves de la classe treballadora
Els i les activistes conseqüents hem de derrotar, novament, a aquest desencís actual per fer que torni l’esperança. Però qui aturarà aquest desànim anunciat? Qui gosarà tornar l’esperança perduda? En la lluita política no hi ha varetes màgiques, ni camins curts per vèncer l’apatia de la ciutadania. Només cal: tornar a la trinxera de la no resignació i continuar explicant, amb paciència i convicció, que una altra forma de governar és possible. I, sobretot, cal no oblidar expandir: que només la participació dels veïns i veïnes, a nivell local i nacional, a la vida pública, serà l’única manera d’evitar excessos de les majorias absolutes i anul·lar el ressorgir del neofeixisme.
















