Autor: cupgramenet

Hi havia una vegada un país anomenat Espanya que va ser envaït per les tropes de França. Hi havia una vegada un país anomenat l’Afganistan que va ser envaït per les tropes dels EUA

Les tropes franceses deien dur a Espanya els valors liberals de la Revolució Francesa basats en els drets de l’home i del ciutadà. Les tropes dels EUA deien dur a l’Afganistan la democràcia i la defensa dels drets humans fonamentals.

Les tropes franceses van col·locar en el govern d’Espanya a un nou rei, José Bonaparte. Les tropes americanes van col·locar en el poder de l’Afganistan al seu home de confiança, Hamid Karzai.

Durant l’ocupació, empresaris francesos es van enriquir amb el subministrament de material i béns a les seves tropes. Durant l’ocupació de l’Afganistan, empreses dels EUA es van enriquir amb l’excusa de la reconstrucció de país.

A Espanya, van ser molts els que es van llançar a combatre contra els invasors de la pàtria. A l’Afganistan van ser molts els que es van llançar a combatre l’invasor de la pàtria.

A Espanya molts combatents van ser dirigits per sacerdots catòlics que consideraven el liberalisme francès com a matèria de dimoni. A l’Afganistan els combatents van ser dirigits per estudiants islàmics que consideraven els valors dels EUA com a cosa de dimoni.

A Espanya va existir una minoria que va col·laborar amb els invasors, van ser els afrancesats. A l’Afganistan hi va haver milers de ciutadans que van col·laborar amb l’invasor en nom de la democràcia.

A Espanya van guanyar els catòlics i van aconseguir expulsar els invasors. A l’Afganistan van guanyar els radicals islàmics (taliban) i van aconseguir expulsar els invasors.

A Espanya els col·laboradors amb l’invasor (afrancesats) van haver de marxar del seu país ja que els vencedors els perseguien, empresonaven i executaven. A l’Afganistan, els col·laboradors de l’invasor marxaven del seu país ja serien perseguits pels vencedors per ser detinguts, empresonats o executats.

A Espanya, el nou govern dels borbons va abolir les lleis liberals que sota la influència francesa s’havien elaborat i va imposar un règim ultramuntà i clerical on actuava de nou la Inquisició. A l’Afganistan els talibans van reimposar la xaria i una interpretació medieval de la llei islàmica que atemptava contra els drets i llibertats de les persones.

A Espanya, a aquells que van aconseguir expulsar els invasors se’ls crida patriotes i són enaltits en nom de la independència d’Espanya. A l’Afganistan, els taliban són tractats en occident com a criminals que estan conduint al seu país al desastre i enfonsant en la misèria.

Sembla que els vencedors, en ambdós casos, eren gent molt semblant … o no? Lliçons et dóna la vi …, la història.

Juanjo Gallardo

(traduït del bloc Cronista de Gramenet)

L’Antonio Jiménez ens ha deixat acompanyat de la seva inseparable gorra de Lenin. Ell mai m’ho va confessar però estic segur que va adoptar la gorra de Lenin perquè pel líder rus hagués donat la vida, si hagués estat necessari.

L’Antonio va néixer fa setanta anys al poble sevillà de la Rinconada. La localitat es troba en el marge esquerre del riu Guadalquivir. El seu topònim prové del racó que forma aquí aquest riu. Al llarg del terme municipal es troben diversos nuclis de població corresponents a concentracions rurals, a més dels perfectament consolidats de la Rinconada-poble i San José de la Rinconada (barri). Aquests són: El Gordillo, La Jarilla, Tarazona, Tarazonilla, Los Abetos, El Castellón, Los Labrados, Casavacas i El Toril. En total té una població de 39.000 habitants.

L’Antonio, com centenars de milers d’andalusos, es va veure forçat a emigrar a terres catalanes, era la seva primera lluita: vèncer la fam i la misèria que imposaven els terratinents i els franquistes que governaven al seu poble.

Els seus inicis laborals a Catalunya no van ser gens fàcils, els escassos estudis primaris que tenia només li obrien portes a la construcció o de peó de fàbrica. Però la rebel·lia, les ànsies de justícia i de llibertat que l’Antonio portava dins seu va recompensar amb escreix aquesta falta de títols acadèmics.

Vaig conèixer l’Antonio a la dècada dels setanta, darrere de les tàpies del vetust i desaparegut camp de futbol de la Grama. Allà hi fèiem assemblees clandestines els obrers de la construcció i del metall, preparant vagues i jornades de lluita. L’Antonio Jiménez era de poca alçada, però la seva inconfusible veu, amb accent sevillà, es feia sentir entre la desena d’assembleistes. Després vam coincidir en l’organització de CCOO locals. I malgrat les diferències polítiques que ens separaven -ell era del PSUC i jo del MCC- ell sempre tenia paraules boniques perquè no es trenqués la unitat i l’amistat.

L’Antonio, igual que molts joves d’aquella dècada dels setanta, també va patir el desencantament del fracàs del règim del 78. I si bé és cert que mai no va tirar la tovallola en les diferents lluites, moltes vegades es queixava de la traïció dels dirigents i de les múltiples divisions que va sofrir el PSUC.

El meu records últims d’Antonio Jiménez són les desenes de vegades que hem coincidit els dilluns al sol, a la Plaça de la Vila, en les Assemblees de pensionistes dels dilluns. També al Metro, anant cap a les grans manifestacions del Procés català, i això malgrat el seu estat de salut feble.

L’Antonio ha marxat massa aviat, però que no hi hagi cap mena de dubte que la seva entrega a l’emancipació de la classe treballadora va ser immensa i incomparable.

Salut camarada, ves-te’n tranquil que la lluita continua.

• 

•