(traduït del bloc Cronista de Gramenet)
L’Antonio Jiménez ens ha deixat acompanyat de la seva inseparable gorra de Lenin. Ell mai m’ho va confessar però estic segur que va adoptar la gorra de Lenin perquè pel líder rus hagués donat la vida, si hagués estat necessari.
L’Antonio va néixer fa setanta anys al poble sevillà de la Rinconada. La localitat es troba en el marge esquerre del riu Guadalquivir. El seu topònim prové del racó que forma aquí aquest riu. Al llarg del terme municipal es troben diversos nuclis de població corresponents a concentracions rurals, a més dels perfectament consolidats de la Rinconada-poble i San José de la Rinconada (barri). Aquests són: El Gordillo, La Jarilla, Tarazona, Tarazonilla, Los Abetos, El Castellón, Los Labrados, Casavacas i El Toril. En total té una població de 39.000 habitants.
L’Antonio, com centenars de milers d’andalusos, es va veure forçat a emigrar a terres catalanes, era la seva primera lluita: vèncer la fam i la misèria que imposaven els terratinents i els franquistes que governaven al seu poble.
Els seus inicis laborals a Catalunya no van ser gens fàcils, els escassos estudis primaris que tenia només li obrien portes a la construcció o de peó de fàbrica. Però la rebel·lia, les ànsies de justícia i de llibertat que l’Antonio portava dins seu va recompensar amb escreix aquesta falta de títols acadèmics.
Vaig conèixer l’Antonio a la dècada dels setanta, darrere de les tàpies del vetust i desaparegut camp de futbol de la Grama. Allà hi fèiem assemblees clandestines els obrers de la construcció i del metall, preparant vagues i jornades de lluita. L’Antonio Jiménez era de poca alçada, però la seva inconfusible veu, amb accent sevillà, es feia sentir entre la desena d’assembleistes. Després vam coincidir en l’organització de CCOO locals. I malgrat les diferències polítiques que ens separaven -ell era del PSUC i jo del MCC- ell sempre tenia paraules boniques perquè no es trenqués la unitat i l’amistat.
L’Antonio, igual que molts joves d’aquella dècada dels setanta, també va patir el desencantament del fracàs del règim del 78. I si bé és cert que mai no va tirar la tovallola en les diferents lluites, moltes vegades es queixava de la traïció dels dirigents i de les múltiples divisions que va sofrir el PSUC.
El meu records últims d’Antonio Jiménez són les desenes de vegades que hem coincidit els dilluns al sol, a la Plaça de la Vila, en les Assemblees de pensionistes dels dilluns. També al Metro, anant cap a les grans manifestacions del Procés català, i això malgrat el seu estat de salut feble.
L’Antonio ha marxat massa aviat, però que no hi hagi cap mena de dubte que la seva entrega a l’emancipació de la classe treballadora va ser immensa i incomparable.
Salut camarada, ves-te’n tranquil que la lluita continua.
CUP-Gent de Gramenet 